|
La natació gironina ha tingut, fins ara, tres nedadors olímpics : els germans banyolinsJoaquim i Josep Pujol, i l’olotí Pere Balcells. Avui us volem explicar qui van ser aquests nedadors que en el seu moment van dur el nom de Girona fins a la competició olímpica.
Joaquim Pujol i Simón, banyolí de soca-rel, va néixer a la vila de l’Estany, un 21 de maig del 1946. Des de molt petit va afeccionar-se a l’aigua, i als 10 anys va aprendre a nedar en un dels primers cursets que va organitzar el Club de la Vila. Va progressar ràpidament, i com que en aquell temps no hi havia piscines on fer competicions, ni a l’hivern, ni a l’estiu, va dedicar-se a fer les travessies més clàssiques de la “província” gironina : Blanes, Olot, la “seva”, la de l’Estany, però també la del Port de Barcelona, sempre rere del seu somni, que no era d’altre que nedar..... nedar.....i nedar. Un bon dia, a l’estiu, va aparèixer per Banyoles una turista holandesa; era la senyora Van As, no sabem si antiga nedadora, o entrenadora, però el cas és que va agafar un bon grup de nois, i els va començar a entrenar en una “piscina” que s’havia construït en el llac, entre dos pontons. De seguida en Joaquim s’hi va apuntar, i va passar a ser un dels més constants, fent, sempre que ho manava l’entrenadora, els seus 2.000m. d’entrenament.
El 1960 li va arribar el seu destí, en ser seleccionat per als Jocs de la FISEC (Federació Internacional Esportiva de l’Ensenyament Catòlic, en la seva traducció del francès), que es disputava a San Sebastià. Allà va ser tercer amb un temps de 1,19”0, que pocs dies després abaixava a 1,16”8 en els Campionats d’Espanya Infantils, on va ser també tercer, guanyant-se una beca per a entrenar-se a la Residència Joaquim Blume de Madrid, sota la experta “batuta” d’un hongarès, Janos Nemeth, un mite del water-polo mundial (campió olímpic el 1932 i el 1936) que va arribar a Espanya fugint de les conseqüències de l’aixecament hongarès del 1956.
Els seus progressos van ser molt ràpids. Si per l’octubre del 1960 feia 1,16”8, pel maig següent aconsegueix el rècord d’Espanya Infantil, 15 anys, amb 1,09”9, i també és campió Infantil d’Espanya, alhora que va configurant el seu particular estil, que sembla haver copiat del vol d’una de les gavines que acostumen a freqüentar l’Estany. El 1962 torna cap a Barcelona, per a entrenar-se a la Residència Blume de la Ciutat Comtal, sota les ordres de l’holandès Jan Freese, on “explota” finalment. En dura rivalitat amb en Josep Claret, supera el seu primer rècord absolut, 1,03”4 en els 100m.papallona, i guanya el seu primer títol absolut, els 100m.papallona dels Campionats d’hivern a Terrassa, títol que no serà l’únic, doncs en guanyarà 6 més, tots en papallona (3 dels 100m. els 1963, 1964 i 1967, i 3 dels 200m., els 1963, 1964 i 1965). A aquests, cal sumar-hi l’aconseguit en els 200m.papallona dels Campionats d’Estiu del 1965 (fins el 1967 no es van nedar els 100m. en els d’Estiu, una distància per a la qual en Quim estava molt més ben preparat.
Va superar també un munt de rècords d’Espanya, també tots en papallona : 7 en piscina curta : 3 dels 100m., els esmentats 1,03”4 del 1962, i 1,02”7 i 1,01”00 el 1963, aquests dos darrers consecutius, i 4 dels 200m., tots consecutius : 2,20”9 el 1963; 2,16”9 el 1964, i 2,16”2 i 2,15”5 el 1965. En piscina de 50m. van ser un total de 6 : 2 dels 100m., 1,04”9 el 1962, i 1,01”6 el 1963, i 4 dels 200m., 2,30”0 el 1962; 2,20”9 el 1963; 2,16”9 el 1964, i 2,16”2 el 1965.
Com a nedador internacional ha estat tot el que qualsevol nedador podria desitjar. El 1963 va ser seleccionat per primer cop en un encontre contra Portugal. Després, aquell mateix any va nedar als Jocs del Mediterrani de Nàpols, on va ser medalla de bronze dels 200m.papallona i 4x100m.estils. L’any següent és seleccionat pels Jocs Olímpics que es disputen a Tokio, on és 30è. en 2,28”3, i 12è. dels 4x100m.estils. El 1965, i ja com a estudiant d’Arquitectura, va participar en l’altra gran competició de la natació mundial, la Universíada de Budapest, on va ser 6è. de la final dels 200m. papallona amb 2,19”1, així com 7è. en dos dels relleus, 4x200m.crol i 4x100m.estils. El 1966 va posar el punt final a la seva actuació internacional quan va ser seleccionat pels Campionats d’Europa a Utrecht, on va ser 14è. de les semifinals dels 200m.papallona, amb 2,19”1.
Encara que a finals del 1965 havia participat en la I Semana Pre-Olímpica de Ciutat Mèxic, iniciant la cursa cap als seus segons JJ.OO., els seus estudis el demanaven excessivament, i va haver d’anar deixant la natació, faltat del temps necessari per a entrenar-se, davant d’adversaris que pujaven desitjosos d’abaixar-lo del seu primer lloc. Acabada la carrera d’arquitecte, va esdevenir un professional especialitzat, entre d’altres coses, en la construcció de piscines, en les que d’altres nedadors han anat superant els seus rècords, encara que per a molts de nosaltres encara roman en la memòria la increïble plasticitat del seu estil, ben semblant, com hem dit més amunt, a la del vol de les gavines que van i venen per damunt les aigües del “seu” Estany.
El segon lloc, en el temps, entre els olímpics gironins de la natació, l’ocupen un olotí,Pere Balcells, i un banyolí, Josep Pujol, germà del qui va ser primer olímpic gironí, i al qual ja hem “biografiat” fa un temps.
Tant un com l’altre van ser olímpics el 1972, per la qual cosa farem ús de l’abecedari per a explicar una mica les seves vides esportives, tocant-li primer a n’en Pere Balcells i Prat.
 En Pere va néixer un 8 de juliol del 1954, i no va trigar gaire a aprendre de nedar i entrar en competicions, tot aprofitant les lliçons, de Judit Mucha i Jorge Jiménez, un matrimoni (nordamericana ella, eqüatorià ell), que, de pura casualitat, van anar un estiu de vacances a Olot, i ja van tornar-hi els següents, fins el 1967, contractats pel club olotí com a entrenadors. Ràpidament va destacar en l’estil de braça, de tal manera que el 1964 aconseguia el seu primer títol de campió de Catalunya en 50m.braça, que va tornar a repetir dos anys després. A partir d’aquell moment, i ja amb en Guillem Alsina com a entrenador, va continuar acaparant els títols de campió infantil de Catalunya en 100 i 200m.braça, però també en 200m.estils, dels 13, 14, i 15 anys. El 1969 accedeix al més alt nivell absolut, a les “Bernat Picornell” de Barcelona, assoleix el sots-campionat dels Absoluts d’Espanya, tant en 100 com en 200m., 1,12”6, i 2,40”2, i a Viena es proclama sots-campió europeu júnior dels 100m.braça, i tercer dels 200m.braça, amb temps de 1,12”5, i 2,39”7 respectivament, aconseguint també el seu primer rècord d’Espanya, l’infantil dels 200m.braça, amb un temps de 2,36”2.
L’any següent, 1970, assoleix els seus primers títols absoluts en guanyar els 100m.braça als Campionats d’hivern de Madrid, 1,10”1 (mentre era segon en els 200m.), i els dos d’estiu, a Saragossa, amb 1,10”6, i 2,36”2, la qual cosa juntament amb els seus primers récords d’Espanya a nivell absolut (1,10”0 i 2,30”4 en p.50m.) li valen la selecció per als Campionats d’Europa Absoluts que es disputen aquell 1970 a les “Bernat Picornell” de la Ciutat Comtal. Allà assoleix la final dels 100m.braça, superant, a més a més, dos récords d’Espanya, 1,09”7 a les eliminatòries, i 1,09”4 a la final, de la qual és 7è., així com dos altres rècords dels 4x100m.estils, 4,04”7 a les eliminatòries, i 3,59”4 a la final, en la qual són 5èns.
El 1971 deixa Olot (però no el seu club) per anar a estudiar a Barcelona, becat en el CAR de la Residència Blume. Allà, en el poc temps que s’hi estarà, supera tres vegades el rècord d’Espanya dels 100m.braça en p.25m., 1,09”2; 1,08”4 (en una competició a la soviètica Riga), i 1,08”0, aconseguint les seves primeres medalles internacionals, en ser campió dels 100m.braça i 4x100m.estils, i sots-campió dels 200m.braça dels Jocs del Mediterrani disputats a la turca Esmirna.
Després, no gaire content amb la seva preparació al CAR, accepta una beca a la Universitat d’Indiana, amb un dels millors entrenadors mundials, el mític James “Doc” Counsilman, juntament amb un tal Mark Spitz, i d’altres grans figures de la natació mundial. Allà, en un magnífic ambient, totalment dedicat als estudis i a la natació, prepara els Jocs Olímpics de Munic, on és virtual semifinalista pel seu 14è.lloc de les eliminatòries dels 200m.braça amb 2,29”29, nou rècord d’Espanya (encara que en aquells Jocs no es van disputar semifinals, ni final B), mentre en els 100m. és 23è. amb 1,09”37, igualant el seu rècord d’Espanya.
Estudia a Indiana els anys següents, venint a les competicions d’Espanya quan pot fer-ho, encara que, evidentment, el seguiment que es fa de les seves actuacions als Estats Units, fa que sigui seleccionat per a totes les grans competicions en les quals participa l’equip espanyol. El 1973 participa en la 1a.edició dels Mundials, a Belgrad, on és 13è.dels 100m. amb nou rècord d’Espanya, 1,08”88, i 11è.dels 200m., 2,30”52.
L’any següent, 1974, ho fa als Campionats d’Europa de Viena, entrant a la final dels 4x100m.estils, de la qual és 6è. El 1975 participa en la 2a.edició dels Mundials, que es disputen a la colombiana Cali, on és 14è.dels 200m.braça, 2,28”91, i finalista, 8è., dels 4x100m.estils, 3,59”39, a més a més d’un gran nombre d’altres importants competicions en diferents llocs d’Europa, en tractar-se del millor bracista espanyol, insubstituïble, tant en les proves individuals, com en els relleus d’estils (4 Copes d’Europa; 3 Copes Llatines; 7 Torneigs de les 8-Nacions, i d’altres importants “meetings” europeus).
Acabats els seus estudis a Indiana el 1974, se n’en torna cap a Catalunya, convertit en Enginyer Industrial. Troba la seva primera feina en una empresa de Manresa, però com que encara es troba amb forces de continuar nedant, fitxa pel C.N.Manresa, on passa a entrenar-se amb en Josep Claret. Allà aconseguirà les seves darreres medalles internacionals (campió dels 4x100m.estils; sots-campió dels 200m.braça, i tercer dels 100m.braça, als Jocs del Mediterrani disputats a Alger); el seu darrer títol de campió d’Espanya, el d’hivern dels 100m.braça, 1,06”6 en p.25m., i els seus darrers rècords (que deixa en 1,05”5 i 2,27”3 en p.25m., i 1,07”6 i 2,27”9 en p.50m.). Les seves darreres actuacions internacionals del 1976 li serveixen per a aconseguir la seva segona selecció olímpica pels Jocs de Montreal-1976, i encara que la feina no el permet d’entrenar-se més adequadament, és 21è.dels 100m.braça amb 1,07”98, i per unes curtes centèsimes, 92 exactament, no pot nedar la final dels 4x100m.estils, en ser 9ens., 3,58”22.
Després, la retirada com a nedador, conscient del poc temps que pot dedicar als entrenaments. Durant uns pocs mesos, i degut a la manca d’entrenador en el seu club de Manresa, encara dedica unes hores a ensenyar als nedadors manresans tot el seu immens bagatge esportiu i humà. Però la feina l’hi absorbeix massa temps, i, finalment, ha d’allunyar-se definitivament de les piscines. Es retira un nedador que va distingir-se tothora pel seu seny, la seva humilitat, esportivitat, i companyonia, i la seva dedicació a un esport que, a canvi, el va ajudar a fer-se com a persona. Per sobre de tot, en Pere va ser un dels nedadors que va demostrar que, quan es vol de debó, es poden compaginar perfectament estudis i esport, en ser-li atorgat, per la “Federación Española”, el Premi Santacana, amb el qual es premia aquesta doble faceta, bon esportista – bon estudiant. Té, a més a més, tot un seguit de distincions, tant de la natació gironina i olotina, com de la manresana.
Avui en dia, en Pere Balcells és Director d’una important empresa especialista en Riscos Laborals, càrrec que compagina amb el de Professor del Departament d’Organització d’Empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya
|
