Amb aquest escrit de’n Guillem Alsina, volem retre un petit homenatge a un dels més grans nedadors de la natació gironina, el Dr. Felip “Pipe” Sánchez Babot i volem enviar-li una cordial salutació

Felip Sánchez i Babot va nèixer a Girona, un 16 d'abril del 1924, d'una llarga i important nissaga de metges. De molt jove s'afeccionà a la natació, i, com a nedador del G.E.E.G., va participar en encontres amistosos amb equips de Girona, del Rosselló, i de la resta de Catalunya i d'Espanya. Estudiant de Medicina a Barcelona, va continuar els seus entrenaments al C.N.Barcelona (en l'única piscina coberta que hi havia a Catalunya), sense perdre les seves arrels gironines, però. Les seves innates condicions i els entrenaments més sovintejats, li proporcionen excel:lents resultats : el 1942 és 10è. de la Travessia del Port de Barcelona, i primer de la seva categoria de cadets. L’any següent, 24 i 25 de juliol del 1943, participa en els Campionats de Catalunya de categoría júnior (a la que es pertanyia, no per l’edat, sinó pel nivell cronomètric) que es disputen a l’antiga piscina de la Devesa, aconseguint els segons llocs dels 400 i 1.500m.crol (6,15”8, i 26,01”6), i juntament amb Carbó, Xiberta i Torroella, son també segons del 4x200m.crol, assegurant-se el segon lloc per equips, rere l’imbatible C.N.Barcelona. Aquell mateix any guanya la cinquena edició de la Travessia del Port de Guixols, i participa en la del Port de Barcelona, on acaba tercer absolut i primer júnior, essent destacat en les cròniques periodístiques com la gran revelació d'aquesta edició. Ajudat per altres nedadors grupistes es classifiquen en el tercer lloc per equips, rera de dos clàssics com son el CN.Barcelona i el CN.Barceloneta. Participa també en la del Port de Tarragona, la més antiga de l'Estat Espanyol, on és segon, i un altre cop considerat la revelació de la temporada, mentre el Grup també és segon en la classificació per equips. Finalment, participa en els Campionats Universitaris del S.E.U., pel Districte de Barcelona, aconseguint el tercer lloc dels 1.500m.crol, 26,01"2, i el segon dels 4x200m.crol. El 1944, ja en categoria sènior, inicia la temporada participant en la XXXIII edició del Gran Premi de Pasqua, aconseguint un bon tercer lloc en un temps de 2,40"2. A l'estiu ho fa en els Campionats de Catalunya per a sèniors, que es disputen a Igualada, on és tercer dels 1.500m.lliures, 25,04"9, i quart dels 400m., 6,04"8.

Poc a poc, però, es va inclinant cap a l'especialitat que li donarà més fama, la natació que ara se’n diu “d’aigües lliures, o obertes”. L'estiu del 1944, un grup de nedadors del G.E.E.G. que tenien el costum d'anar en bicicleta fins a Banyoles, i entrenar-se a les aigües de l'estany, van tenir la pensada d'organitzar una cursa de fons. Aquesta idea va ser exposada al batlle de Banyoles, Francesc Xavier Prats, per En "Pipe" Sanchez, ànima d'aquell grup i veritable pare de la idea, tot demanant-li permis per a organitzar una prova que consistiria en travessar l'estany al llarg, de punta a punta, en una distància aproximada d'uns dos quilometres. Inconvenients del batlle al principi, tot apel.lant a les resposabilitats derivades d'aital empresa; preocupacio per les hores que haurien de passar en remull els participants; fins i tot adduïnt raons ecologiques, ja que, va dir, si els nedadors havien de passar tantes hores a l'aigua, per força haurien de tenir certes necessitats fisiologiques que, a ben segur, acabarien contaminant l'estany, i va acabar oferint-l os la possibilitat de travessar l'estany a l'ample, de Porqueres als Banys. Entre en "Pipe" i el mateix fill del batlle, Anton, que entrenava un grup de nedadors de Banyoles als Banys Vells, van acabar, però, "arrencant-li" el corresponent permis, amb la promesa de no trigar gaire mes de mitja hora o tres quarts d'hora en fer la travessia. Al cap d'uns dies, en "Pipe" Sanchez i n'Anton Prat estenien els plànols de l'estany sobre la taula i marcaven el traçat de la travessia, que aniria des de Lio fins al Passeig Dalmau, prop de la pesquera Santa Rosa. El 14 de setembre de 1944, Miquel Vilanova, batlle accidental de Banyoles feia constar al Llibre d'Actes de la corporacio municipal el següent acord pres pel consistori : ".....Se da cuenta de una comunicacion del G.E.E.G. del acuerdo tomado por dicha entidad para celebrar todos los años, en el tercer domingo de Septiembre, el Campeonato Provincial de Fondo en el lago....."; ".....teniendo en cuenta los beneficios que obtendria la ciudad en esta manifestacion deportiva, se acuerda regalar una copa para el primer Campeonato de Fondo de 1944".

             L'organitzacio de la primera travessia se la van repartir el G.E.E.G., l'Ajuntament de Banyoles, i el grup de nedadors banyolins que eren a punt de refundar el C.N.Banyoles, deu anys després de la seva dissolucio, tot aprofitant l'embranzida d'aquella primera travessia. El 17 de setembre d'aquell 1944, tercer diumenge del mes, a tres quarts d'una del migdia, sortien de la zona dels Amaradors els tres nedadors infantils que prenien part en la primera travessia de l'estany : R.Geli del G.E.E.G., i Narcis Hostench i Octavi Gratacos del C.N.Banyoles. Cinc minuts més tard ho feien els quinze inscrits en la categoria absoluta (no va haver-hi participacio femenina). No tots, pero, s'havien decidit a fer la travessia des del primer moment, ja que en Narcis Hostench, un marrec de 12 anys, encara que ja s'entrenava amb l'Anton Prat, unicament s'havia acostat a l'estany encuriosit per l'esdeveniment. L'Anton Prat, en veure'l, va dir-li que anés a buscar el banyador a casa i que també fes la travessia.

La victoria final d'aquella travessia inicial va ser per en "Pipe" Sanchez, que va trigar un total de 36,46" per a fer la travessia, amb un avantatge de gairebé dos minuts i mig per davant del segon, Joaquim Figuerola. Ben aviat comença a abandonar les proves de piscina, on les seves possibilitats semblen més limitades per les dificultats d'entrenar-se degudament. Aquell mateix any és tercer de la primera edició de la Travessia Moll Nou - Porta de la Pau, del Port de Barcelona, i vuitè de la clàssica Travessia de l'Arga, nedant amb l'equip universitari del S.E.U. de Barcelona. Tanmateix, la “joia” del seu cor va ser sempre la “Travessia de l’Estany”, en la que ha participat al llarg de cinquanta i escaig edicions, i únicament en una d’elles va deixar de fer-la, “oficialment”, degut a la mort del seu pare, encara que pocs dies después la va fer, amb un árbitre oficial a la barca, com a testimoniatge d’haver-la fet, encara que fos “oficiosament”.

El 1954, tot compaginant ja plaer (natació), i deure (el de metge), inicia la seva carrera de “raidista”. Fa, entre d’altres, la travessia del Golf de Roses, 14 km., en 6 hores i 21 minuts; seguida de la de Tossa de Mar - Palamós, 25 km., en 6 hores i 30 minuts. El 1955 fa la Sant Feliu de Guixols - Palamós, 13 km., en 3 hores i 40 minuts, i se’n va fins a l'Estret de Gibraltar, 14 km., aconseguint de travessar-lo en 5 hores i 35 minuts, cinquè millor temps de la travessia en aquell moment; el mateix any es desplaça a Turquia per a intentar les travessies del Bòsfor i la dels Dardanels, reeixint en ambdós intents.

La pràctica professional l'impedeix entrenar-se el suficient, però, i a poc a poc abandona la pràctica esportiva d'alt nivell, sense deslligar-se de l'esport, iniciant aleshores la seva faceta de directiu i animador. El 1960 es treu el títol a nivell estatal de Metge de Medicina Esportiva, i es dedica a fer revisions als esportistes gironins, una especialitat que els mateixos esportistes, i sovint els seus entrenadors, tenien prou oblidada. És professor de diferents generacions de Monitors Poli-esportius, i dóna classes de Salvament i Socorrisme Nàutic. També és President de la Federació Gironina d'Atletisme en el periode 1960-1965, portant cap a Girona la disputa de l'Atleta Complet, que ell havia disputat quan s'entrenava en el C.N.Barcelona (creador i impulsor d'aquesta modalitat), així com del "Cross dels nedadors". No deixa l'esport, i practica muntanyisme (pujades a l'Aneto, la Maladeta, travessia del Pre-Pirineu i muntanyes de la Garrotxa, etc.), vela (travessies en snipes), i la marxa (funda, amb d'altres companys, la Pujada als Àngels, i les marxes a peu Girona-Platja d'Aro i Girona-Rocacorba).

També és regidor de 'Ajuntament de Girona, on intenta tirar endavant la natació, amb moltes (massa) dificultats, però. Porta a Girona els Jocs de la F.I.S.E.C. per als quals s'aixeca el Pavelló Municipal de la Devesa, en els baixos de la qual es construeix una petita piscina (25x4 metres), que no aconseguirà, però, gairebé cap avantatge per a la natació gironina. També porta a la piscina descoberta de la Devesa l'encontre internacional de water-polo Espanya - Gran Bretanya, i fins i tot un Espanya - Suecia d’atletisme. En els darrers anys, ha participat també, amb el seu entusiasme de sempre, a les competicions “masters”, on li agradava retrobar-se amb alguns amics dels seus amics dels anys joves, per a recordar “vells temps”.

Es posseïdor de diferents distincions i guardons, tant esportius com professionals : Medalla d'or al Mèrit Esportiu de l'Ajuntament de Girona; Medalla de l'Esport de la Generalitat de Catalunya; Placa del C.N.Banyoles en els seus 25 i 50 anys de fundació; Placa d'Or, Placa de Plata i soci d'honor del G.E.E.G., el seu club de sempre, i d’altres.

Tanmateix, i en la meva opinió, el millor “Pipe” no és l’esportista (tot i la seva importancia, evidentment), sinó l’home, la seva humanitat. Potser per “deformació” professional (metge de capçalera), tenia un tarannà extrovertit, sempre amatent als problemas d’altri, sempre disposat a donar “un cop de mà” a quí els tingués. Mai havia deixat de banda la natació, i, malgrat els seus anys, els habituals del G.E.E.G. l’hem pogut veure al club, ja fos al matí, migdia, o tarda, fent els seus metres diaris, però també sempre disposat a aconsellar a qui li ho demanés, tant si es tractava d’un afer esportiu, mèdic, o, fins i tot, personal, posant sempre la seva experiencia al servei de qui, per qualsevol motiu, li calia.

Aquesta és la semblança del qui és un dels homes més coneguts dins l'àmbit gironí, i no únicament esportiu, sinó també social.

 Guillem Alsina